dimecres, 24 de maig de 2017

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (83)







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                  N Bar
Classificació             833.4"20"
Autor                        Bardera Poch, Damià
Títol                         Nens de llet / Damià Bardera Poch
Publicació                 Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2016
Descripció física       109 p. : il. ; 19 cm
Col·lecció                 La Cram ; 28
ISBN / ISSN             9788494562471








La ciutat

De tots els que hi havien anat a provar sort -n'eren forces-, no n'havia tornat mai cap. Van advertir-lo:

<< Si trepitges els carrers de la ciutat, ja t'haurem vist prou. No hi vagis, sisplau >>

Els consells van entrar-li per una orella i li van sortir per l'altra. Va entrenar-se durant dies i dies sense descans, llegia i llegia, només parava per dormir, beure i menjar alguna cosa. Ell seria el primer d'anar a la ciutat i tornar-ne sa i estalvi, vencedor.
Va marxar un dissabte de bon matí, decidit. Tot el poble hi era per acomiadar-lo. << Adéééééu! >>, li feien les criatures des de la distància, il·lusionades. << Pobrot >> pensava la resta.
Camina que caminarás fins arribar a la ciutat, un parell de jornades ben bones. Van passar dies, setmanes, mesos i fins i tot anys, i quan ja tothom el donava per mort, va reaparèixer.

<< Ja sóc aquí! >>

Els habitants del poble se'l miraven sense piular, encuriosits. Els més vells feien que no amb el cap.

<< He tornat! Sóc jo! >>

Nens i nenes guaitaven l'espectacle embaladits, entusiasmats, per ells era la primera vegada. << Ja sóc aquí! >>, hi tornava, estrafent un dels seus millors somriures. << Ja sóc aquí! >> Però res, ningú no deia res.

Damià Bardera Poch









Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                  N Zap
Classificació             834.4"20"
Autor                        Zapata Carreño, Miguel Ángel
Títol                         Voces para un tímpano muerto / Miguel A. Zapata
Publicació                 Madrid : Talentura, 2016
Descripció física       145 p. ; 21 cm
Col·lecció                 Relatos (Talentura) ; 50+8
ISBN / ISSN             9788494411984
Matèria                     Microrelats









Sdoi

Como antropólogo, quedo admirado ante la cosmogonía de esa tribu nómada perdida en el corazón de Mozambique y que acabo de hallar después de meses de búsqueda. Otorgan ellos la creación de todo lo existente al mutante Sdoi, divinidad mayúscula, nunca igual a sí misma, constructora de seres y enseres con tan sólo mencionarlos. Y si Sdoi dijo montaña surgió la montaña, y si dijo hombre surgió el hombre, y si gritó flor o tanque o pena se colmó el mundo de rosas, vehículos blindados o lágrimas.

Y me miran ellos ahora, postrados en tierra, habiéndome confundido, en su devoción, con Sdoi, al que esperan desde hace siglos,ese dios imposible y excéntrico que si dice Maradona (...) ya he llegado por fin al estadio, ya estoy deseando que empiece el partido, tras el que espero ser elegido mejor jugador del Mundial...

Miguel A. Zapata

dissabte, 20 de maig de 2017

DEDICATÒRIA DE MATINADA / DEDICATORIA DE MADRUGADA







Molt agraïts a l'escriptora Jone Miren Asteinza per aquest segon llibre dedicat a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, i en aquest cas el seu primer llibre que inclou microrelats i que passa a formar part del fons de La Microbiblioteca.

Moltes gràcies!






*Jone Miren Asteinza.



Jone Miren Asteinza (Bermeo-Bizkaia,1947) quan tot just era una nena va conèixer la por durant una forta tormenta de mar. Des de llavors escriure es va convertir en una obsessió.

Participar i guanyar en concursos literaris li va donar ales per autoeditar el seu primer llibre, "La escritora y el enterrador y otros relatos" (Bubok, 2012).

Ha col·laborat en programes de radio dedicats a la literatura en general i els seus relats han estat inclosos en vàries antologies com "Relatos en Papel" (Ramón Cerdá, 2014); "V Festival Grito de mujer" (Biblioteca de las Grandes Naciones, 2015); 16xDOS (L’Ateneu, Centre Cívic Sant Cugat, Barcelona, 2016), entre d'altres.

Gestiona els blogs Audio Lecturas i Dos libros de relatos. "Voces de madrugada" (Nazarí, 2016) és el seu últim llibre de relats i microrelats.








Estirpe

Nuestros mismos ojos, nuestra misma mirada. Es lo primero que noté al verla. Era conocida como la abortera y remiendavirgos más famosa de la ciudad. Había aprendido el oficio de su madre, y esta de la suya que lo heredó a su vez. Sin mediar palabra me indicó que me acostara a la camilla. Cerré los ojos y me dejé hacer. Efectuado su trabajo, la mujer me ayudó a levantarme. Nuestras miradas se cruzaron de nuevo y entonces, solo entonces, vi en sus ojos la misma mirada triste y ausente que siempre tuvo mi madre.

Jone Miren Asteinza










Muy agradecidos a la escritora Jone Miren Asteinza por este segundo libro dedicado a la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, y en este caso su primer libro que incluye microrrelatos y que pasa a formar parte del fondo de La Microbiblioteca.

¡Muchas gracias!






*Jone Miren Asteinza.



Jone Miren Asteinza (Bermeo-Bizkaia,1947) cuando apenas era una niña conoció el miedo durante una fuerte tormenta de mar. A partir de entonces, el escribir se convirtió en una obsesión.

Participar y ganar en concursos literarios le dio alas para autoeditar su primer libro, La escritora y el enterrador y otros relatos (Bubok, 2012).

Ha colaborado en programas de radio dedicados a la literatura en general y sus relatos han sido incluidos en varias antologías como Relatos en Papel (Ramón Cerdá, 2014); V Festival Grito de mujer (Biblioteca de las Grandes Naciones, 2015);16xDOS (L’Ateneu, Centre Cívic Sant Cugat, Barcelona, 2016), entre otras.

Gestiona los blogs Audio Lecturas y Dos libros de relatosVoces de madrugada (Nazarí, 2016) es su último libro de relatos y microrrelatos.









La búsqueda

Todo era mentira. Cruzó el mar a nado. Sin embargo, cuando llegó a su destino el infinito había desaparecido. Furioso, hizo el camino de vuelta y al llegar a la orilla una ola borró sus huellas.

Jone Miren Asteinza




Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Ast
Classificació            834.4"20"
Autor                       Asteinza, Jone Miren
Títol                         Voces de madrugada / Jone Miren Asteinza
Publicació               Granada : Nazarí, 2016
Descripció física     154 p. ; 21 cm
Col·lecció                Mexuar
ISBN / ISSN            9788416764105


dimecres, 17 de maig de 2017

MICRORRELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Ritual

Cada mañana, el ritual y el recorrido son los mismos. En el breve tiempo en el que baja en ascensor los cinco pisos del edificio de ocho plantas en el que vive, no se arrepiente de nada de lo dicho ni de lo callado en el desayuno. Su vida sigue incuestionable desde hace años. A presión, pero sigue. Porque no vive en el octavo. Esos segundos extra antes de salir al vestíbulo bastarían para generar los pensamientos que le llevarían a la conciencia. Caería entonces, como tapa de lápida, la certeza de vivir una vida equivocada.

Araceli Esteves Castro
Santanyí (Illes Balears)













A escondidas

“La vida, igual que el mar recoge sus olas, se haría cargo de él” 
Francois-Marie Banier

Eran tus ojos un verde de gato desconfiado. Escapabas de las miradas de todos, la mía la guardabas. Nadie te podía acariciar excepto yo. Tengo la medida exacta de tu cuello —mi mano extendida—, de tus brazos —un poco más que los míos—, de tu cuerpo desgarbado. Ese vello grueso y rubio, que de repente empezó a poblar tus piernas y del que tanto me burlé al descubrirlo.

Nos sabíamos de memoria, desde pequeños habíamos chapoteado en la misma bañera. Puedo enumerar cada una de tus pecas, incluso la que se ocultaba en el nacimiento de tu oreja. Bajo las mismas sábanas con las que montábamos nuestra tienda india, descubrimos otros juegos: el sabor intenso de los besos a escondidas, el tacto de nuestros lugares secretos. Hoy miro el hueco que ha dejado tu cabeza en mi almohada y aparecen en ella tus cabellos rubios, tu sonrisa tentadora. Trato de besarla y una pluma roza mis labios con tu misma caricia. Y muerdo mis labios llenos de vacío.

Mamá prepara todas las mañanas tu tazón de cereales. Papá lo retira con paciencia y un suspiro. Ellos se abrazan. Más vacío.

Ellos, que nunca supieron lo que ocurría en mi cama.

Purificación Menaya Moreno
Zaragoza









Spin-off

La luz del mechero se confundió un instante con la de las velas, proyectó dos o tres sombras insoportables y acabó consumiéndose en una llamita azul de butano. La primera calada la dio Mario como si verdaderamente hubiese regresado de entre los muertos. Incorporándose, recordó la primera vez que su esposa lo sorprendió fumando a escondidas, que cómo se te ocurre, Mario, que cuándo te he ocultado algo yo a ti, que con lo grande que eres, Mario. En estos pensamientos estaba cuando escuchó el taconeo de Carmen en el pasillo. Escondió como pudo la colilla entre las flores y un olor a naturaleza quemada se mezcló con el aire de yodo y de tristeza que flotaba en el cuarto. Sacudió apresuradamente la ceniza que había caído sobre la banda de tela y tuvo que hacer verdaderos esfuerzos para reprimir la carcajada que le venía: el manchurrón había acabado por ocultar algunas letras de la cinta, de modo que en ella podía leerse ahora un incontestable "Mario, tus amigos te olvidan". Convencido de lo certero de la frase, se acomodó de nuevo en el ataúd y cerró los ojos.

Nacho Artacho Lara
Málaga










Chivo expiatorio

Sacamos la figura de la sacristía de noche, aprovechando que Fran era monaguillo y había escamoteado un juego de llaves. La transportamos en la parte trasera de la furgoneta del padre de Roque y llegamos a la nave de trigo abandonada cuando ya amanecía. Tras apoyarla contra la tapia, observamos aquella escultura fuera de la iglesia por primera vez en nuestra vida: la corona de espinas, las llagas que parecían sangrar de verdad y los ojos tristes que nos miraban desde lo alto. Esos que todo lo veían. Marcos, situado a mi lado, siempre era el más valiente y fue el primero en tomar un canto del suelo. Dijo que lo había visto hacer en una película, en un cine de barrio de Barcelona, y el resto lo imitamos. Como un pelotón de fusilamiento, elevamos cada uno nuestro brazo más desarrollado, empuñando la piedra con la mano que sofocaba los bofetones de nuestras madres. Esa misma mano impía con la que pecábamos.

Asier Susaeta Diez de Baldeón
Vitoria-Gasteiz









Llamamiento de los abismos

En el fondo de los pozos y los patios de luces, en los andenes, en lo hondo de los puentes y los precipicios, hay siempre una insinuación, una invitación sombría, un canto de sirena que repite claramente tu nombre. Muchas veces lo notas. O casi lo intuyes, lo presientes. Es solo un instante. Pero decisivo. Por eso, si andas cerca, si estás junto al borde, debes aferrarte a los sonidos cotidianos que te rodean para no sucumbir. Agarrarte con fuerza a la baranda, al alféizar; hincar los pies en el suelo para no dar el paso. Y vigilar, sobre todo vigilar a quien tengas a tu lado, no olvides que la llamada les llega a la vez a los otros. Y podría ser que alguien más también esté oyendo precisamente tu nombre.

Miguelángel Flores
Sabadell (Barcelona)

dissabte, 13 de maig de 2017

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.












Naftalina

Naftalina. Aquesta era la paraula. L’Emília va continuar mirant la pantalla del seu mòbil sense moure’s, durant un temps que ja no tenia pressa, que ja no l’importava seguir el ritme del rellotge, ni el compàs de la vida. Per fi, va aixecar el cap i va descobrir la seva imatge reflectida en el mirall. Era ella la dona gran que li tornava la mirada amb aquells ulls blaus resseguits d’arrugues? Els anys havien passat molt de pressa, però des que li havien diagnosticat la malaltia semblava que tot s’alentia. Naftalina. Va apuntar la paraula a la llibreta. No sabia per què en obrir la porta de l’armari havia pensat en l’olor que feien quan ella era petita i havia intentat recordar com li deien a aquelles boles que la seva mare repartia per tots els racons. I ja hi érem un altre cop, les paraules quedaven oblidades en la seva memòria i no hi havia manera de trobar-les. Però havia escrit al google del mòbil: olor armari antic, i ràpidament l’havia descobert. Naftalina. El dia que va sortir de la consulta del metge va entrar en una llibreria i va comprar una llibreta on apuntar tot allò que oblidava, i de moment ja n’havia omplert set pàgines. Quantes més n’escriuria?

Roser Ramon Carrasquer
Terrassa (Barcelona)








La mosquitera

Miri com fa morros. Si el disgust també ha estat meu! No és que no m’estranyés. Però com ella és tan així... Tan campaneta i cavallot, que li riuen les orelles... Li vaig preguntar tres vegades. De què vols disfressar-te? I amb el dit al paladar em va respondre: De mosquitera. Quin disbarat! De què? De mosquitera. Mastegava dolços i reia ensenyant les dentetes. A la tercera vaig dir-me: Vés quin remei!
El meu home va emmarcar la mosquitera. Jo el color verd el trobava lleig. Tot plegat ensopit i pobre. Així que vaig decidir fer un barret en forma de mosca, de vellut negre amb ales de cartolina. Tal com les he envernissades semblen dues bassetes cristal·lines. I dels ulls, què me’n diu? Ben vermells com dues cireres.
Ara giraran cap al carrer de Sant Lluís. Diuen que a Carnestoltes, moltes voltes. Ja és ben cert. Quan va veure la disfressa, vaig pensar que veia un fantasma. Va obrir un ulls! I la cara, terrible! Va esclafir a plorar i jo no entenia el perquè. Si el barret m’havia quedat divertidíssim. Veurà, que volia anar de mosquetera! Una mosqueter! Ho havia d’haver copsat! Ai, que pega el Ratolí i estira la trena a la Caputxeta. Els cabells no, Marieta! Dispensi’m.

Anna Vila Vilajosana
Barcelona








*Il·lustració / Ilustración de Dianne Dengel.


Desubicada

Era el tercer cop que hi buscava refugi. Quan visità el poble per primera vegada li costà trobar un lloc ben arrecerat, protegit del vent i de la previsible calor. Era un lloc prou amagat; malgrat això, la parella de vellets que hi vivia la van veure, però van fer com si res. Massa sovint se sentien sols i van pensar que si no la molestaven s’hi quedaria, encara que tan sols fos una temporada, i, només amb els seus petits sorolls, els hi aportaria una mica de companyia i felicitat. De fet, la dona vella, cada matí, de forma ben dissimulada, li deixava una mica de menjar mentre se li dibuixava un somriure de satisfacció a la cara.
Aquest cop, però, havien derruït parts de la casa, també aquell racó on s’havia resguardat les altres dues vegades. Amagada, esperà buscant la parella de vellets, encara que li faltés el lloc de sempre al seu costat se sentia segura i buscaria un altre racó proper. Però no, per la porta del patí sortí un home malcarat que no havia vist mai, potser els vellets ja havien mort, per tant, li caldria buscar un altre lloc sense amenaces. L’oreneta, en aquell moment, se sentí desubicada.

Francesc Gassó Minguet
Ivars d'Urgell (Lleida)










Transfiguració

Des que en Miquel tenia ús de raó, recordava la seva mare utilitzant expressions molt estranyes quan parlava. Cada cop que ho feia, ell arrufava les celles i es passava hores desconcertat pensant en allò que havia sentit.

Com la primera vegada que li va dir bombonet o quan el va amenaçar de menjar-se’l a petons. Esgarrifat, en Miquel es va cobrir la cara amb les mans, tement que aquelles besades desficioses es poguessin transformar en àvides llepades, primer, i en famolenques mossegades, després.
I la cara que posava ella sempre que li deia que era la seva joia! Quina part li arrabassaria per fer-se’n un anell, o un collaret? Potser una dent? Un ull?

Tanmateix, encara resultaven més confuses les paraules que adreçava al seu pare, un senyor sorrut i trist que gairebé mai no badava boca. Li resultava difícil descobrir a quin tros de l’ase corresponia exactament aquell pobre home. O com podia ser un mort de gana si menjava tres cops al dia.

Després que la seva mare li digués banyut, en Miquel no el va tornar a veure. Per això, cada vegada que –en una granja o al zoo– veu vaques, cabres o cérvols, intenta descobrir aquella mirada malenconiosa del pare en els ulls de l’animal.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)










La bifurcació

De tota la vida la deixalleria era acabant el poble a la dreta, i el cementiri, a l’esquerra. Aquell matí però, els veïns de Fossar de Dalt que van voler acomiadar al vell i conegut Tomàs, van haver d’agafar el camí de la dreta, tot fent pujada, segons el nou avís. Amb la pena ningú s’ho va qüestionar, la vídua amb els ulls plorosos no podia més que seguir els passos dels seus veïns, tot recordant i enyorant al vell Tomàs. De tornada, i fent baixada, les llàgrimes s’assecaven i acomiadar-se d’en Tomàs no es feia tan pesat. Varen començar les preguntes, qui hauria decidit aquell canvi? Estaria còmode en Tomàs dins d’aquella banyera oxidada tota l’eternitat? Arribats a la bifurcació es van creuar amb en Joanot, ben carregat amb la seva vella i trencada bicicleta, tot agafant el camí de l’esquerra sense aixecar la vista del terra per veure el nou avís. Ningú però va gosar en preguntar-li res. En part perquè en Joanot era el fill del nou alcalde i perquè aquella bicicleta ben mereixia un bon descans, les vistes i el sol de tarda del cementiri, perdó, de la nova deixalleria, no tenen preu. La seva pena però trigaria més en marxar, la nova deixalleria de tornada fa pujada.

Beatriz Díaz Rodríguez
Barberà del Vallès (Barcelona)









Cotxes

Somio amb la casa dels avis a Teià. Hi passava els estius. Faig córrer els meus cotxes en miniatura per la llenca de terra que hi ha davant del mas. A l’entrada de la casa hi tenien un tancat amb oques. Eren la seva alarma, connectada a la mala llet i a l’escopeta del meu avi. De sobte, les oques comencen a cridar i em desperto. Al davant hi tinc un home amb el cap rapat que em mira sorprès. Ja van dir que no es dormís amb la finestra oberta, però a mi la calor em mata. L’home del cap rapat surt de l’habitació corrent i tinc por que no vagi cap a l’habitació del nen. M’aixeco del llit terroritzat, amb les oques cridant dins el meu cap, i quan he fet tres passes recordo que el nen no hi és perquè un borratxo el va atropellar. M’aturo davant l’escala que porta a la planta de baix. No sento res. Mentre penso que l’he cagada i que hauria d’haver trucat a la policia, una empenta em fot escales avall. Torno a estar a Teià, a la llenca de terra, fent una carrera amb els meus dos cotxes preferits. I ja sé que em quedaré aquí per sempre més. Millor. Allà ja només hi havia dolor. Aquí és l’únic lloc on he estat bé a la meva vida. Les oques ja no criden.

Jordi Bonet Coll
La Bisbal d’Empordà (Girona)

dijous, 11 de maig de 2017

GUANYADORS D'ABRIL / GANADORES DE ABRIL (VI EDICIÓ / EDICIÓN)






Premio Azorín de Novela 2017 por Llamadme Alejandra (Planeta, 2017).






Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes d'abril de la VI edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de abril de la VI edición del Microconcurso son:







CATEGORIA EN CATALÀ:






La piscina

No deu pas recordar tots aquells anys de trista funcionària ni la pila d’il•lusions juvenils que acabaria com la torre de Babel. I encara menys deu recordar quan els pares la duien a la piscina i com ella i totes les amigues de l’escola s’hi llançaven, hi xisclaven d’alegria, s’esquitxaven les unes a les altres sense deixar de riure i eren plenes de gràcia.
I que potser recorda els dos fills tan avars que tenia? O la filla hipòcrita fins al moll de l’os? No ho crec pas. Ara quan surt de la piscina amb el cos adormit i encarcarat pel fred, esquitxant sense voler els altres, ja no recorda res, ni res en sap dels qui començaran una pràctica de dissecció amb ella.

Pau Miquel
Terrassa (Barcelona)







CATEGORÍA EN CASTELLANO:








Las musas

No había visto llorar a mi madre hasta el día en que mi padre murió. Hay algo antinatural y sobrecogedor en el llanto de una madre. Uno no sabe cómo consolarla.
Papá murió un lunes de madrugada. Estiró su mano y agarró la de mi madre tan fuerte que le rompió los veintisiete huesos de su mano. Si le preguntas a mi madre cuál es el sonido de la muerte, te dirá que es muy semejante a un estallido de pajas secas. Ella, como pudo, se liberó de la mano inerte de mi padre. Luego se levantó, se aseó y se vistió de luto riguroso. A mi padre lo velaron en la biblioteca, rodeado de toda su obra: doce novelas, un libro de cuentos y tres ensayos.
Anochecía cuando llegaron ellas. Altas, hermosas y sutilmente transparentes. Así las recuerdo. La mayor de todas se acercó a darnos el pésame. Mamá, que llevaba toda la vida esperando este momento, levantó su mano sana y le dio un bofetón. “Ahora es solo mío”, dijo. La musas, respetuosas, retrocedieron en silencio. De repente, sus ojos dorados se fijaron unánimemente en mí. Sentí sus voces susurrantes. La menor de todas se me acercó y me miró fijamente a los ojos.

Fue en ese momento cuando mi madre, totalmente vencida, rompió a llorar.

Arantza Portabales Santomé
Teo (A Coruña)

dimarts, 9 de maig de 2017

DEDIC-A-TORIA-Z











La Microbiblioteca dóna molta importància a les col·laboracions i als donatius que ens realitzen les i els autors de les seves obres.

Moltíssimes gràcies a Atilano Sevillano per enviar-nos dedicat el seu tercer llibre de microrelats!





*Atilano Sevillano.



Atilano Sevillano Bermúdez (Argusino de Sayago, Zamora, 1954), Doctor en Filologia Hispànica i llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada ha exercit de professor de Llengua i Literatura d'ensenyament secundari. Poeta, escriptor i docent de tallers d'escriptura creativa.
Membre de l'Academia Iberoamericana de Poesía de Barcelona, ha publicat més de tres-centes obres de poesia i poesia visual i ha fundat i col·laborat en numeroses revistes literàries. 
Dins el gènere microrelat ha publicat "De los derroteros de la palabra" (Celya, 2010), "Lady Ofelia y otros microrrelatos" (Amarante, 2015) i "Al pie de la letra. Microrrelatos de la A a la Z" (Piediciones, 2017).








Aseveración

Con cariño pero con firmeza, les digo que sólo los que se pierden encuentran la página que ha quedado abierta.

Atilano Sevillano









La Microbiblioteca da mucha importancia a las colaboraciones y a los donativos que nos realizan las y los autores de sus obras.

¡Muchísimas gracias a Atilano Sevillano por enviarnos dedicado su tercer libro de microrrelatos!






*Atilano Sevillano.




Atilano Sevillano Bermúdez (Argusino de Sayago, Zamora, 1954), Doctor en Filología Hispánica y licenciado en Teoría de la Literatura y Literatura Comparada ha ejercido de profesor de Lengua y Literatura en la enseñanza secundaria. Poeta, escritor y docente de talleres de escritura creativa.
Miembro de la Academia Iberoamericana de Poesía de Barcelona, ha publicado más de trescientas obras de poesía y poesía visual y ha fundado y colaborado en numerosas revistas literarias. 
Dentro el género microrrelato ha publicado De los derroteros de la palabra (Celya, 2010), Lady Ofelia y otros microrrelatos (Amarante, 2015) y Al pie de la letra. Microrrelatos de la A a la Z (Piediciones, 2017).








Parte médico

La paciente presenta secuelas de haber sido atropellada por un unicornio. Tiene las pupilas dilatadas de color azul intenso y el corazón puro. Se aprecian claras señales de amor a la belleza y ganas de soñar.

Atilano Sevillano




Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                N Sev
Classificació            834.4"20"
Autor                       Sevillano Bermúdez, Atilano
Títol                         Al pie de la letra : microrrelatos de la A a la Z 
Publicació               Zamora : Piediciones, 2017
Descripció física     151 p. ; 18 cm
ISBN / ISSN           9788494600371
Matèria                   Microrelats

dissabte, 6 de maig de 2017

NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (82)







Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                N Fer
Classificació           834B.40"19"
Autor                      Fernández, Marcial
Títol                        Andy Watson, contador de historias / 
                              por Marcial Fernández ; prólogo de José de la Colina
Edició                     3ª ed. corr. y aum.
Publicació               México : Ficticia, 2005
Descripció física     141 p. ; 21 cm
Col·lecció               Biblioteca de cuento Anís del Mono ; 22
ISBN / ISSN           9789685382380
Matèria                   Microrelats








Andy Watson, contador de historias

Se castigaba con severidad a todo aquel que escribiera una mala historia.
Andy Watson supo de este ajusticiamiento: luego de publicar su primera novela, misma que era aburridísima, los soldados del emperador simplemente le cortaron las manos.
Los revisteros de moda reseñaron el hecho. Dijeron que Watson sería siempre -de permitírsele seguir escribiendo- un pésimo escritor, y se olvidaron de su nombre.
Andy Watson, sin embargo, aprendió a escribir con los pies y publicó otro libro. La ley, en esta ocasión, de nueva cuenta fue implacable: le cortaron las piernas.
Watson ya no publicaría más obras. En cambio gustó de contar cuentos, invariablemente insulsos, en el ágora del pueblo. Todos los que por casualidad lo oían, temorosos de perder las orejas -según el más reciente decreto-, le arrancaron la lengua.
Hoy, lo único que hace es tomar el sol en una banca del parque, y quien lo mira, piensa inevitablemente en una buena historia...

Marcial Fernández








Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                 N Fer
Classificació            834B.40"19"
Autor                       Fernández, Marcial
Títol                        Un Colibrí es el corazón de un dios que levita / Marcial Fernández
Publicació               México : Ficticia, 2014
Descripció física      212 p. ; 17 cm
Col·lecció                El Gabinete de curiosidades de Meister Floh
ISBN / ISSN            9786075210414
Matèria                    Microrelats








Secuestro

Creí ganarles la partida, pero los secuestradores arruinaron mi matrimonio. Desde el día del plagio fui paciente en la negociación. Recibí de los criminales una oreja. Luego, un dedo, un pie, la mano y poco a poco la reconstruí. Cuando los delicuentes se percataron de su error, no quisieron entregar la última pieza. Mi esposa, entonces, se volvió fría, distante, ajena a cualquier sentimiento, una mujer sin corazón.

Marcial Fernández